Tot i això, les taxes que poden cobrar els ajuntaments a canvi de la prestació de serveis públics també estan regulades per la Llei Reguladora de les Hisendes Locals. D’acord amb el que estableix la Llei, els ajuntaments poden fi xar taxes per la prestació de serveis públics de competència local, sempre que no siguin de recepció voluntària per part del subjecte passiu i que no siguin activitats que ja realitzi el sector privat. A més, la llei estableix que l’import de les taxes rebudes a canvi de la prestació d’un servei no pot excedir, en el seu conjunt, el cost real o previsible del servei o activitat de què es tracti. Com a conseqüència d’aquesta limitada capacitat de decidir sobre els seus ingressos, difícilment els ajuntaments poden respondre adequadament a les noves demandes de la ciutadania, ja que tenen una capacitat molt limitada per incrementar-los. Addicionalment, el poc marge de maniobra que tenen els ajuntaments per prendre decisions sobre la seva cistella impositiva també limita molt la seva capacitat per poder fer política redistributiva per la via de l’ingrés, augmentant la progressivitat dels seus tributs. L’import de les taxes rebudes a canvi de la prestació d’un servei no pot excedir, en el seu conjunt, el cost real o previsible del servei o activitat de què es tracti Per tant, si es vol que els municipis puguin donar resposta a les noves necessitats socials de la ciutadania —pobresa, desigualtat, habitatge, exclusió social...—, és necessari emprendre una reforma del sistema de fi nançament local, dirigida a incrementar la seva autonomia per regularles seves fonts tributàries i a ampliar aquestes fonts tributàries, reduint així la seva dependència de les transferències d’altres administracions. Així, per exemple, es podrien implementar mesures dirigides a ampliar la capacitat recaptatòria de l’IBI, ja sigui ampliant la forquilla de tipus impositius que es poden aplicar, eliminant determinades exempcions que estableix la llei estatal o permetent que el valor de l’habitatge es determini en base al seu valor de mercat i no en base al seu valor cadastral. En la mesura en què aquesta reforma anés acompanyada també d’una ampliació de les competències reconegudes dels ajuntaments en les polítiques pròpies de l’Estat del benestar, o que es pretengui fi nançar adequadament les polítiques que ja s’estan fent en aquest àmbit —per exemple, amb les polítiques d’habitatge social o llars d’infants—, s’hauria de considerar clarament la possibilitat que els ajuntaments rebessin part dels seus ingressos a partir de l’impost sobre la renda, ja fos en forma de participació —el que implicaria menys autonomia— o en forma de recàrrec —i per tant, amb més autonomia. Es considera municipi turístic aquelles poblacions de més de 20.000 habitants amb més d’un 50% d’habitatges de segona residència respecte al total de llars.

Non obstante, as taxas que os concellos poden cobrar a cambio da prestación de servizos públicos tamén están reguladas pola Lei de Ordenación das Facendas Locais. De acordo co establecido na Lei, os concellos poderán fixar taxas pola prestación de servizos públicos de competencia local, sempre que non sexan percibidas voluntariamente polo suxeito pasivo e non sexan actividades xa desenvolvidas polo sector privado. Ademais, a lei establece que o importe das taxas percibidas a cambio da prestación dun servizo non pode superar, no seu conxunto, o custo real ou previsible do servizo ou actividade de que se trate. Como consecuencia desta limitada capacidade de decisión sobre os seus ingresos, é difícil que os concellos respondan adecuadamente ás novas demandas da cidadanía, xa que teñen unha capacidade moi limitada para incrementalas. Ademais, a pouca marxe de manobra que teñen os concellos para tomar decisións sobre a súa cesta tributaria tamén limita en gran medida a súa capacidade para levar a cabo políticas redistributivas a través da renda, aumentando a progresividade dos seus impostos.O importe das taxas percibidas a cambio da prestación dun servizo non poderá superar, no seu conxunto, o custo real ou previsible do servizo ou actividade de que se trate. Por iso, se quere que os concellos poidan dar resposta ás novas necesidades sociais da cidadanía -pobreza, desigualdade, vivenda, exclusión social...-, é necesario acometer unha reforma do sistema de financiamento local, orientada a incrementar o seu autonomía para regular as súas fontes tributarias e ampliar estas fontes tributarias, reducindo así a súa dependencia das transferencias doutras administracións. Así, por exemplo, poderían implantarse medidas encamiñadas a ampliar a capacidade de recadación do IBI, ben ampliando o abano de tipos impositivos que se poden aplicar, eliminando determinadas exencións establecidas pola lexislación estatal ou permitindo o valor da vivenda de que se trata. determinado en función do seu valor de mercado e non en función do seu valor catastral.Na medida en que esta reforma vai acompañada tamén dunha ampliación das competencias recoñecidas aos concellos nas políticas do Estado do benestar, ou que se pretende financiar adecuadamente as políticas que xa se están levando a cabo neste ámbito —por exemplo, coas políticas de vivenda social ou escolas infantís—, debe considerarse claramente a posibilidade de que os concellos perciban parte dos seus ingresos polo IRPF, xa sexa en forma de participación— o que implicaría menos autonomía —ou en forma de recargo— e, polo tanto, , con máis autonomía. Considéranse concellos turísticos as poboacións de máis de 20.000 habitantes con máis do 50% de segundas residencias en relación ao total de fogares.