Enfront del que caldria esperar d’un model de descentralització fi scal que, en la pràctica, no està molt llunyà del federalisme, el paper de les CCAA en el fi nançament local és molt reduït De fet, segons l’economista Joaquim Solé Vilanova (1952) considera que les subvencions específi ques no haurien de tenir un caràcter permanent o, directament, no haurien d’existir si les quantitats són relativament reduïdes.10 En aquests casos, els costos de gestió, tant per la part del qual dona la subvenció com per la part del qual la rep, moltes vegades no recomanen l’existència de la subvenció. En el mateix sentit, l’autor crida a replantejar les subvencions condicionades de capital, destinades a la construcció d’equipaments municipals. Si bé aquestes podien tenir sentit fa uns anys, actualment la sobreequipació que s’observa en molts municipis faria recomanable que aquests recursos es destinessin a incrementar el volum de la subvenció incondicionada que reben els municipis per part de la Generalitat. A més, les subvencions condicionades suposen un límit a l’exercici de l’autonomia fi scal dels municipis, per la qual cosa haurien de jugar un paper clarament secundari. Si bé els nivells de govern autonòmic i central poden requerir l’ús d’aquesta mena de subvencions per a dur a terme la seva política territorial, els autors citats recomanen que s’evitin les transferències molt específi ques, especialment si incorporen compromisos de despesa futurs, i que permetin que els governs locals tinguin un cert marge de maniobra per a prendre decisions sobre aquestes. És la llei estatal la que determina de quina manera es quantifi ca, en cada cas, la base imposable de l’impost, i la que regula la tarifa, les exempcions i les bonifi cacions, deixant un marge de maniobra molt limitat als municipis Capacitat de decisió dels municipis sobre els seus ingresos Cal tenir en compte que els municipis no disposen de cap mena de poder de decisió sobre els impostos en els quals participen, de manera que, a la pràctica, es poden considerar com una transferència de l’Estat. Per tant, la seva capacitat de decisió és nul·la en relació amb el 37,2% dels seus ingressos, corresponents a transferències (35%) i participacions en impostos (2,2%). La seva capacitat de decisió també és limitada per a la resta d’impostos municipals, la regulació dels quals és estatal. És a dir, és una llei estatal —Llei Reguladora de les Hisendes Locals— la que determina la confi guració i funcionament dels impostos municipals, de manera que els ajuntaments només disposen d’una certa capacitat de decisió sobre alguns elements d’aquests impostos.11 Per exemple, és la llei estatal la que determina de quina manera es quantifi ca, en cada cas, la base imposable de l’impost, i la que regula la tarifa, les exempcions i les bonifi cacions, deixant un marge de maniobra molt limitat als municipis. A més, l’IBI, l’IAE i el IVTM són impostos obligatoris, mentre que l’IIVTNU i l’ICIO són potestatius. Per tant, els ajuntaments tindrien una capacitat de decisió molt limitada sobre el 42,2% dels seus ingressos. I es podria afi rmar que només tenen capacitat de decisió sobre la resta dels seus ingressos

Fronte ao que cabe esperar dun modelo de descentralización fiscal que, na práctica, non está moi lonxe do federalismo, o papel das CCAA no financiamento local é moi reducido. De feito, segundo o economista Joaquim Solé Vilanova (1952) considera que as subvencións específicas non deben ter carácter permanente ou, directamente, non deben existir se as contías son relativamente pequenas.10 Nestes casos, os custos de xestión, tanto para a parte que dá a subvención e a que a recibe, moitas veces non recomendan a existencia da subvención. No mesmo sentido, a autora reclama un replanteamento das subvencións condicionadas ao capital, destinadas á construción de equipamentos municipais. Aínda que estes poderían ter sentido hai uns anos, na actualidade o sobreequipamento observado en moitos concellos faría recomendable que estes recursos se destinasen a aumentar o volume da subvención incondicional que reciben os concellos da Generalitat. Ademais, as subvencións condicionadas supoñen un límite para o exercicio da autonomía fiscal dos concellos, polo que deberían ter un papel claramente secundario.Aínda que as administracións autonómicas e central poden esixir a utilización deste tipo de subvencións para levar a cabo a súa política territorial, os autores citados recomendan evitar transferencias moi concretas, sobre todo se incorporan compromisos de gasto futuros, e que permitan que os gobernos locais teñan algo de marxe. para manobra para tomar decisións sobre eles. É a lei estatal a que determina como se cuantifica, en cada caso, a base impoñible do imposto, e a que regula o tipo, as exencións e as bonificacións, deixando unha marxe de manobra moi limitada aos concellos. Capacidade de decisión dos concellos sobre os seus ingresos Hai que ter en conta que os concellos non teñen ningún tipo de poder de decisión sobre os tributos nos que participan, polo que, na práctica, poden ser considerados como unha transferencia do Estado. Polo tanto, a súa capacidade de decisión é nula en relación co 37,2% dos seus ingresos, correspondentes a transferencias (35%) e participación en impostos (2,2%). A súa capacidade de decisión tamén está limitada para o resto de tributos municipais, que están regulados polo Estado.É dicir, é unha lei estatal -Lei de Ordenación das Facendas Locais- que determina a configuración e funcionamento dos tributos municipais, de xeito que os concellos só teñen unha certa capacidade para decidir sobre algúns elementos destes tributos 11. Por exemplo, é o Estado. lei que determina como, en cada caso, se cuantifica a base impoñible do imposto, e que regula o tipo, as exencións e as bonificacións, deixando moita marxe de manobra limitada aos concellos. Ademais, o IBI, IAE e IVTM son impostos obrigatorios, mentres que IIVTNU e ICIO son facultativos. Polo tanto, os concellos terían unha capacidade de decisión moi limitada sobre o 42,2% dos seus ingresos. E podería dicirse que só teñen poder de decisión sobre o resto dos seus ingresos