1 Els municipis com a peça clau de l’Estat del benestar Les necessitats ciutadanes a les quals han de donar resposta els ajuntaments han canviat considerablement en les darreres dècades. Si bé l’Estat del benestar s’havia dissenyat de tal manera que eren les CCAA les principals encarregades del seu desplegament, el cert és que els municipis han tingut també un paper fonamental en el seu desenvolupament. D’una banda, la Llei 7/1985, de Bases Reguladores del Règim Local ja els hi atorga algunes competències en els àmbits dels serveis socials, l’educació o la salut. D’altra banda, mitjançant convenis i contractes programa amb la Generalitat, els hi han estat delegades altres competències rellevants també en aquests àmbits, o en d’altres com l’habitatge. Finalment, en ser el nivell d’administració més proper al ciutadà, és també qui es veu obligat a respondre a les demandes ciutadanes quan sorgeixen noves necessitats. Aquesta situació ha provocat que bona part de la despesa que realitzen els ajuntaments correspongui a programes sobre els quals no tenen una competència assumida, i per tant, per a la qual no disposen del fi nançament adequat. Diversos estudis, previs a la Llei 27/2013, de Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local, han quantifi cat l’import de la despesa no obligatòria que realitzen els municipis.2 Els resultats indicaven que la despesa no obligatòria realitzada per part dels municipis catalans per al període 2000-2005 ascendia al 30% de la seva despesa total, i es centrava principalment en l’àmbit de la cultura, la protecció civil, l’educació i la promoció social. Aquests estudis corroboren el paper fonamental dels ens locals a l’hora de donar una resposta més immediata a les noves demandes i necessitats de la seva ciutadania, finançant activitats i serveis que no són de la seva competència i, un terç de la qual corresponia a despesa que hauria de realitzar la Generalitat de Catalunya. Aquesta situació, però, pot haver canviat substancialment en la darrera dècada, ja sigui arran del canvi normatiu que va representar la Llei 27/2013, o de l’increment de les desigualtats generat per les dues crisis econòmiques que s’han produït durant les primeres dècades del segle XXI. A més, cal tenir en compte que els governs de les grans ciutats poden haver de donar resposta a unes necessitats ciutadanes molt diferents als municipis de menor mida poblacional, ja siguin derivades de l’elevada concentració demogràfi ca de la població, dels majors nivells de pobresa i desigualtat o del seu elevat nivell d’activitat socioeconòmica, entre d’altres. A més, les grans ciutats no només donen servei a les persones que hi estan empadronades sinó també a les persones de les poblacions del seu entorn o de la seva àrea metropolitana, i sovint són els motors econòmics d’una regió o país, la qual cosa pot també incrementar les seves necessitats de despesa de manera considerable. Aquestes especifi citats de les grans ciutats, fan recomanable que el seu sistema de fi nançament també sigui específi c, i que els atorgui una major autonomia i una major corresponsabilitat fi scal.3 No obstant, en pocs països les grans ciutats i les àrees metropolitanes reben un tractament diferent a la resta de municipis.4 En el cas de Catalunya, si bé és cert que els municipis de més de 75.000 habitants tenen un model de finançament diferent al de la resta de municipis, aquest model no permet donar resposta a les seves possibles necessitats de despesa diferencials, ni els aporta una major autonomia fi scal, tal com s’exposa en el següent apartat.

1 Os municipios como parte fundamental do Estado de benestar As necesidades da cidadanía ás que deben responder os concellos cambiaron considerablemente nas últimas décadas. Aínda que o Estado do Benestar fora deseñado de tal xeito que as comunidades autónomas foron as principais encargadas do seu despregamento, o certo é que os concellos tamén xogaron un papel fundamental no seu desenvolvemento. Por unha banda, a Lei 7/1985, de Bases Reguladoras de Réxime Local xa lles outorga algunhas competencias en materia de servizos sociais, educación ou sanidade. Por outra banda, mediante convenios e contratos programa coa Generalitat, delegáronselles outras competencias relevantes tamén nestes ámbitos, ou noutros como a vivenda. Finalmente, sendo o nivel de administración máis próximo ao cidadán, tamén se ve obrigado a dar resposta ás demandas cidadás cando xurdan novas necesidades. Esta situación provocou que gran parte do gasto que realizan os concellos correspondese a programas sobre os que non teñen competencia asumida, e polo tanto, para os que non contan co financiamento adecuado.Diversos estudos, previos á Lei 27/2013, de Racionalización e Sostibilidade da Administración Local, cuantificaron o importe do gasto non obrigatorio realizado polos concellos.2 Os resultados indicaron que o gasto non obrigatorio realizado polos concellos cataláns para o período 2000-2005 supuxo o 30% do seu gasto total, e estivo centrado fundamentalmente no ámbito da cultura, protección civil, educación e promoción social. Estes estudos corroboran o papel fundamental dos entes locais á hora de dar unha resposta máis inmediata ás novas demandas e necesidades dos seus cidadáns, financiar actividades e servizos que non son da súa competencia e, un terzo dos cales correspondeu a gastos que deberían ser elaborado pola Generalitat de Catalunya. Esta situación, non obstante, puido ter variado substancialmente na última década, ben como consecuencia do cambio normativo que representa a Lei 27/2013, ben polo aumento das desigualdades xeradas polas dúas crises económicas que se produciron durante as primeiras décadas do XXI. século.Ademais, hai que ter en conta que os gobernos das grandes cidades poden ter que dar resposta a necesidades cidadás moi diferentes ás dos concellos de menor tamaño poboacional, xa sexan derivadas da elevada concentración demográfica da poboación, ben dos niveis superiores. de pobreza e desigualdade ou o seu alto nivel de actividade socioeconómica, entre outros. Ademais, as grandes cidades non só atenden ás persoas que alí están empadroadas, senón tamén ás persoas das súas localidades circundantes ou da súa área metropolitana, e adoitan ser os motores económicos dunha rexión ou país, o que tamén pode aumentar considerablemente as súas necesidades de gasto.Estas especificacións das grandes cidades fan recomendable que o seu sistema de financiamento sexa tamén específico, e que lles conceda unha maior autonomía e maior corresponsabilidade fiscal.3 Non obstante, nalgúns países as grandes cidades e áreas metropolitanas reciben un trato diferente ao do resto de cidades. os concellos.4 No caso de Cataluña, aínda que é certo que os concellos de máis de 75.000 habitantes teñen un modelo de financiamento diferente ao do resto dos concellos, este modelo non nos permite dar resposta ás súas posibles necesidades de gasto diferencial, tampouco lles proporciona unha maior autonomía fiscal, como se explica no apartado seguinte.