Introducció L’actual model de finançament dels municipis es va desenvolupar a partir de la Llei 39/1988 Reguladora de les Hisendes Locals, i la seva posterior reforma, la Llei 51/2002. Aquest model ha donat als municipis una certa autonomia fi nancera, i els ha proporcionat recursos sufi cients perquè poguessin oferir a la ciutadania els serveis considerats com a típicament locals: l’enllumenat públic, la recollida d’escombraries, l’urbanisme... Ara bé, la realitat socioeconòmica ha canviat considerablement d’ençà que es va dissenyar aquest model. Actualment, els ajuntaments juguen un paper cada vegada més rellevant en l’àmbit de les polítiques de l’Estat del benestar, especialment les relacionades amb els serveis socials, l’educació o el mercat laboral. La crisi sanitària derivada de l’expansió de la Covid-19, juntament amb l’augment de les desigualtats que s’observa en les darreres dècades, no han fet més que accentuar la necessitat de reforçar el paper dels governs locals, de manera que puguin contribuir a la recuperació del país. Aquesta situació, juntament amb l’exemple d’altres països europeus en els que els governs locals gaudeixen d’una major autonomia i un major pes en la distribució de competències bàsiques de l’Estat del benestar, així com pel que fa a recursos econòmics, justifi ca que es posi de nou sobre la taula el debat sobre quines competències han de desenvolupar i com s’han de fi nançar els municipis, per tal de poder afrontar les noves necessitats de la ciutadania. En aquest sentit, cal destacar que el 2017 es va constituir una comissió al Congrés dels Diputats per a la revisió del model de fi nançament local, en paral·lel a una comissió que havia de dur a terme una revisió del model de fi nançament autonòmic, si bé les propostes que van sorgir del treball de la comissió no s’han arribat a implementar. A grans trets, l’anàlisi del model de fi nançament dels municipis posa de relleu que resulta necessari millorar la seva corresponsabilitat fi scal, dotant-los d’una major autonomia a l’hora de determinar els seus propis ingressos i reduint la seva dependència de les transferències procedents d’altres nivells de govern. Així mateix, hi ha diferents aspectes de cadascun dels elements del model

Introdución O actual modelo de financiamento municipal desenvolveuse a partir da Lei 39/1988 Reguladora das Facendas Locais, e a súa posterior reforma, a Lei 51/2002. Este modelo dotou aos concellos dunha certa autonomía financeira, e dotoulles de recursos suficientes para poder ofrecer á cidadanía os servizos considerados tipicamente locais: alumeado público, recollida de lixo, urbanismo... Porén, a realidade socioeconómica cambiou considerablemente desde que se deseñou este modelo. Na actualidade, os concellos xogan un papel cada vez máis importante no ámbito das políticas do Estado do benestar, especialmente as relacionadas cos servizos sociais, a educación ou o mercado laboral. A crise sanitaria derivada da propagación do Covid-19, xunto co aumento das desigualdades observado nas últimas décadas, non fixo máis que acentuar a necesidade de reforzar o papel dos gobernos locais, para que poidan contribuír á recuperación do país.Esta situación, unida ao exemplo doutros países europeos nos que os gobernos locais gozan de maior autonomía e maior peso no reparto das competencias básicas do Estado de benestar, así como en materia de recursos económicos, xustifica volver poñer enriba da mesa o debate. sobre que competencias se deben desenvolver e como se deben financiar os concellos, para poder facer fronte ás novas necesidades da cidadanía. Neste sentido, cómpre sinalar que en 2017 constituíuse no Congreso dos Deputados unha comisión de revisión do modelo de financiamento local, paralelamente a unha comisión que tivo que realizar unha revisión do modelo de financiamento autonómico, aínda que as propostas que xurdidos do traballo da comisión aínda non foron aplicados. A grandes liñas, a análise do modelo de financiamento dos concellos pon de manifesto que é necesario mellorar a súa corresponsabilidade fiscal, dotándoos de maior autonomía á hora de determinar os seus propios ingresos e diminuíndo a súa dependencia das transferencias doutros niveis de goberno. Ademais, hai diferentes aspectos de cada un dos elementos do modelo